Què dius, Miranius, quan dius… “propietat privada”

Avui hem fet un volt pels afores del poble. Hem passat per la casa d’un masover. Al camí, l’home hi ha posat un cartell que diu: “propietat privada”. El camí és públic, i som molts els que hi passem caminant, però la casa és ran del camí, i l’home ha volgut protegir la seva vida de la curiositat dels passants. Prou té un gos, l’home, vell com ell, que lladra feixuc, i empaita els tafaners, no més enllà d’uns metres; però l’home deu haver considerat que ja era hora de plantar el cartell, ben gros, visible, avisant a tots que es trobaven just devora d’una… “propietat privada”.

I què és una “propietat privada”?

“Privar” vol dir “treure, prohibir”. I en català tenim la sort que perviu aquest significat, i el fem servir tal com es feia en el llatí. “El metge m’ha privat de menjar carn”, em va dir la senyora Ramona, l’altre dia. O sigui que el vell masover no em diu només que la casa li pertany mentre hi visqui. Em diu també que em priva de gaudir-ne, ni que sigui una mica. No vol que jo faci ús de casa seva. No és que no hi sigui convidada ni ben rebuda, és que no hi sóc admesa.

Comptat i debatut, ben poca cosa, si ho comparem amb la gran casa dels amos, un tros més envall. La gran casa no es troba al mig del camí públic. Els amos tenen un pas privat, d’ús exclusiu per a ells. A més, han marcat tota la finca amb una tanca de fusta, i l’han electrificat, no fos cas. També tenen gossos entrenats per atacar (ja s’ha donat el cas que han mossegat fora de la finca). Ah, i també tenen rètols, però no un, ni dos, ni tres, sinó quatre o cinc, que diuen: “propietat privada, prohibit el pas, gossos perillosos i etcètera…”. Més clar, l’aigua.