“Salomó, de vell es moria, i d’un nen aprenia”

Conta la llegenda que un nen es va acostar al vell rei Salomó, que s’escalfava a la vora del foc.
El nen va demanar al rei si li podia donar una brasa de les que hi havia al foc de la gran sala.
—Per què vols una brasa del meu foc? —va preguntar el rei.
—Per portar-la a casa i posar-la al braser de la meva àvia, que és pobra i no té llenya per escalfar-se.
—Jo prou te la donaria, però tu no tens cap llauna, ni un bon recipient per endur-te la brasa a casa sense cremar-te… —va dir pausadament el rei.
Un conseller sorneguer del rei, que no s’amagava el riure, va dir maliciós:
—Et donarem tantes brases com puguis agafar i endur-te amb les mans!

Llavors el nen es va posar un gruix de cendra freda a la mà esquerra. Amb la dreta va agafar dos tronquets de la vora del foc, i fent pinça amb els tronquets, va agafar una brasa, i va posar suaument sobre el gruix de cendra de la mà esquerra.
El nen se n’anava amb la brasa quan Salomó es va alçar majestàtic del seu escó.
—Espera! —va dir el vell rei.
Estava admirat de la perícia d’aquell xic. Bo i vell mai no havia tingut l’ocasió de veure una tal mostra d’enginy. El conseller sorneguer va esborrar les ganyotes de la cara, va adreçar tant com va poder la carcanada i va alliçar la roba de la seva vestidura.
El rei va dir al nen:
—Quan tornis, et faré conseller i tindràs un sou per alimentar i escalfar la teva àvia.

I així va ser.
La llegenda diu que Salomó va ser un home curiós i obert a les noves de la vida humana fins al final dels seus dies. I per això encara avui diem que “Salomó, de vell es moria, i d’un nen aprenia”.